© 2017 par A.Guansé

Antonio Guansé va néixer el dia 1 de gener del 1926, a Tortosa, una ciutat del nord-est de Catalunya. Fill de funcionari i nebot de l’escriptor Domènec Guansé, es va traslladar amb la seva família a Barcelona, on va realitzar els estudis secundaris i va escriure, a l’edat d’onze anys, els seus primers poemes. Aquest amor per la poesia no desapareixerà mai i es veurà reflectit en la seva obra com a pintor.

 

El seu interès per la pintura va aparèixer als voltants del 1945. Va pintar els seus primers quadres, retrats i paisatges de Cerdanya. Però la seva obra i la seva personalitat s’arrelen en les profundes visions telúriques del seu lloc d’origen, les terres de l’Ebre. De 1948 a 1951, en els temps en què s’afegia al grup de Ciclos Experimentales Arte Nuevo i freqüentava l’Institut Francés de Barcelona, va conèixer a una generació jove amb ganes de sacsejar l’art, que havia quedat en estat latent des de la guerra civil. Guansé va passar llargues temporades a Eivissa i a les Illes Balears, on va pintar el món de pescadors i agricultors.

 

El 26 de gener de l’any 1953 va arribar a París amb l’ajuda d’una beca del govern francès. Allà va conèixer a Pablo Picasso, una de les seves principals influències. Al 1954, es va instal·lar definitivament a París i, des de llavors, va presentar regularment exposicions. Del 1956 al 1958, el color va jugar un paper predominant en les seves obres i les formes van esclatar. Posteriorment, un ‘dinamisme orgànic’ va crear composicions que s’aproximen al que coneixem com ‘expressionisme abstracte’.

 

Al 1959, la seva investigació es va centrar en un nou llenguatge visual, el que més tard s’anomenaria ‘Neofiguració’: un moviment artístic que recorre la transició des de l’abstracció hegemònica de la dècada del 1950 a la ‘figuració narrativa’, que sorgeix al 1965.

 

Al 1962, va guanyar a París el Premi de la Crítica.

 

Al 1965, va perseverar en la representació del que és humà: el cos, la dona, la parella i l’espai que els envolta: finestres, miralls, multituds, i ciutats. Al 1967, va ser seleccionat per al Premi Internacional Marzotto.

 

A partir de 1968 va produir les seves primeres il·lustracions literàries, de poetes francesos i espanyols, especialment «  Dit de la Force de L’amour » de Paul Eluard. Va fer els seus primers tapissos i va pintar temes que afectaven a l’home del seu temps,  com ara paisatges urbans, televisors, telèfons. Al 1977 Guansé va realitzar, davant del públic i acompanyat d’altres vuit pintors, el seu quadre Béton (4 x 3m) a l’andana del metro Saint-Augustin de París. Va treballar amb obstinació sobre les formes i els colors, reflectint les seves preocupacions, les seves ansietats i la seva evolució.

 

L’artista va col·leccionar durant la seva trajectòria més d’un centenar d’exposicions individuals, destacant, recentment, les del Museu de Tarragona al 2001 i de París al 2008, així com un homenatge pòstum « Guansé y sus amigos de Paris » a Madrid. També es va poder apreciar la seva obra en la gran exposició de l’UNESCO al 1996, durant la celebració dels cinquanta anys de l’Escola de París.

 

El seu camí va ser el d’un ésser solitari, gelós de la seva llibertat i independència. Mai va intentar convèncer a ningú de la legitimitat de la seva visió artística. La seva obra parla per ella mateixa i afirma un caràcter que ens porta sempre una mica més cap a la simplificació: en la despulla de les formes i la necessitat d’anar -o tornar- al que és més bàsic.  La presència de l’home es reafirma en el transcurs dels quadres i les etapes.

 

Antonio Guansé va morir el 22 de novembre del 2008 a París. La seva obra és present en nombroses col·leccions públiques de prestigi, però també en el Museu Nacional d’Art Modern de París, el Museu d’Art Contemporani de Madrid i el de Toledo. Antonio Guansé tenia el seu llenguatge – un llenguatge figuratiu i esclatat, virtuós, que es va estovar gradualment amb el temps, sota la forma de cops d’Estat permanents en la forma i el color.

 

La fraternitat era la característica de l’home i de l’artista.

 

 

Christophe DAUPHIN

(Revista: «Les Hommes sans Epaules»).

En voir plus